Jo sempre he dit que el meu pare havia tingut una vida de pel·lícula, plena de peripècies i fets que havien mercat l’existència d’un home nascut en una família humil, i gràcies a la suor del seu front i també amb molta fortuna, va aconseguir tot allò que es proposà, amb més o menys èxit. Però comencem pel principi.El meu pare, Jaume Palau Carbonell, va néixer el 1894 a Cervera, la capital de la comarca de la Segarra, a Lleida. En aquella època el poble no sobrepassava la xifra dels 5000 habitants. El meu pare va passar la seva infantesa al costat del seus pares.
Els seus pares tenien un forn de pa que els proporcionava l’economia necessària per anar tirant. El 1909, amb només 15 anys, el meu pare va patir la pèrdua del seu pare. Això va fer que ell heretés els diners de la legítima (segons el dret català era la vintena part del béns del difunt).
Ell, tot un aficionat del jocs de cartes, es va jugar en aquella mateixa matinada tota l’herència que li pertocava en una timba amb els amics ( o no tant amics com ell deia) del poble. Va perdre fins l’últim ral que tenia i va tornar casa amb les butxaques completament buides. La seva mare no s’ho podia pas creure. Aquell mateix any es van vendre el forn i la seva mare es va haver dedicar a servir dinars i sopars en una fonda del poble.
Ell sempre m’explicava que no se’n va penedir pas del que havia fet. Va decidir aleshores marxar del poble dels seus orígens i abandonar tota la seva vida per a començar-ne una de nova, plena de dies gloriosos (o això és el que ell creia). El seu destí era clar: Amèrica, concretament al sud del continent, a l’Argentina. Però era evident que no seria gens fàcil arribar-hi. L’únic mitjà de transport possible per arribar-hi era per mitjà d’un d’aquells grans vaixells com el Titànic, un transatlàntic. Per poder embarcar-hi havia d’anar fins a Barcelona.
La seva mare hi va estar d’acord en que ell anés a fer fortuna a l’estranger, ja que ella no li podia oferir una vida millor. El meu pare va agafar els diners necessaris per pagar-se el bitllet de tren fins a Barcelona i, amb 15 anys, va embarcar-se tot sol a un viatge que li canviar la vida.
El seu viatge va ser força curiós, ja que en aquell moment les persones que volien viatjar a un altre país necessitaven un documentació específica per embarcar-se i també perquè, un cop arribats al país de destinació, no els deportessin de nou. Ell va aconseguir entrar al vaixell com a polissó i un cop arribat a l’Argentina va tenir la enorme fortuna de no ser descobert i va poder quedar-s’hi.
