La seva vida a l’Argentina va ser d’allò més peculiar. Al poc temps d’arribar va ser contractat per un ric propietari (aquests grans latifundis s’anomenen en aquest país hacienda) com a gautxo, l’equivalent al cowboy americà. Ell era l’encarregat de cuidar el bestiar boví que posseïa el propietari destinat a la producció de carn.El teu besavi va fer una gran amistat amb el propietari i això li suposar una gran sort. Tres anys més tard, quan ell tenia ja 19 anys, el propietari de l’hacienda va morir després de patir una malaltia cardíaca. Però la sorpresa fou que en el testament va decidir fer del meu pare l’encarregat dels gautxos de les seves propietats. Això va agafar per sorpresa tan al meu pare com al germà petit del propietari de les terres.
El meu pare va començar a exercir la seva nova funció com a cap del gautxos sota l’atenta mirada del germà del finat propietari,que esperava qualsevol entrebanc del besavi Jaume per poder acomiadar-lo.
Un any després el germà del propietari va decidir acomiadar definitivament al pare sense cap mena de motiu. Però no es va enfonsar i ràpidament es va buscar les garrofes a un altre banda.
En les feines que es troben en el seu currículum durant l’estança a l’Argentina en tenim una de ben curiosa. Després de ser acomiadat com a gautxo, va endinsar-se en el món de l’espectacle. Es va presentar a un càsting per representar la famosa sarsuela La corte del faraón. Per suposat, el teu besavi va ser escollit i va formar part de la companyia teatral que va actuar arreu del país.
La seva darrera etapa a l’Argentina fou a la capital del país: Buenos Aires. Aquesta etapa va ser la més important de totes, ja que va ser allà on va aprendre a jugar al billar de manera professional. Era el millor jugador de billar de fantasia que he vist mai amb tota la meva vida.
Amb els diners que va aconseguir estalviar durant la seva estança a l’Argentina va poder pagar-se el bitllet de tornada cap a Barcelona. Tot i això, el seu objectiu de fer fortuna a l’Argentina no va ser assolit, ja que després de pagar-se el bitllet de tornada només li quedaven quatre rals a la butxaca.
Al 1919, amb 25 anys, va decidir que havia arriba el moment de tornar a casa seva: Catalunya.
