La tornada a casa

Un cop va trepitjar terra catalana, el primer que va fer va ser anar a menjar pa amb tomàquet i arengades. Després d’aquest primer àpat, va anar a veure a la seva mare a Cervera. Va quedar-se al seu poble d’origen durant poc més de quatre o cinc mesos. Després d’aquest breu període va decidir que faria vida a la capital catalana: Barcelona.

Fou a Barcelona i després del seu retorn de l’Argentina quan la seva consciència republicana va anar creixent dins seu.

El sentiment republicà del teu besavi va néixer a la dècada dels anys vint. En la Monarquia vigent, el jovent buscava respostes en les idees republicanes plenes d’esperança de canvi. El líder d’aquesta idea, en la seva vessant més populista, va ser Alejandro Lerroux, un paio d’allò més curiós.

Míting d'Alejandro Lerroux

El teu besavi, al igual que la resta de joves, es va deixa entabanar per les idees d’aquest home que presumia de revolucionari però que en realitat no ho era pas. Per que vegis com era aquest home quan venia per actes polítics de Madrid cap a Barcelona viatgen amb primera classe. Ara bé, quan arribava a Lleida es pujava a un vagó de tercera i baixava del tren l’estació de França menjant-se un entrepà de truita de patates. Tot un personatge aquest Lerroux!

Alejandro Lerroux fou coronat el “Rei del Paral•lel”. No cal ni que fem cap comentari sobre això, Marc. Té una frase mítica que diu així: “ Levantad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres”. Això tampoc cal que ho comentem Marc...

El meu pare, en conèixer la veritable cara d’aquest home, no va abandonar les seves idees republicanes però es va anar inclinat cap a les tendències més catalanistes encapçalades per Francesc Macià, tot un heroi als anys vint.

El primer que va fer un cop arribat a Barcelona va ser buscar un pis on poder establir-s’hi. Va aconseguir llogar un pis al Poble Sec, concretament al C/ Poeta Cabanyes.

Va estar treballant en diferents oficis fins que, al 1921, va aconseguir feina com a encarregat dels billars al Cafè espanyol, al bar més emblemàtic del Paral•lel.

Una de les anècdotes més curioses i més xocants que va patir el Gran Cafè Espanyol va ser la que ell mateix va dur a terme. Els diumenges, que era el dia que lliurava el teu besavi, ell triava visitants de comarques que anaven a jugar al billar. Ell utilitzava una tècnica d’home murri per aconseguir una bona quantitat de diners les nits que es quedava jugant.

Es deixava guanyar durant les primeres partides per què d’aquesta manera els rival es confiessin i es pensessin que eren superiors a ell. Aleshores, quan la quantitat de diners que s’hi jugaven era prou gran i interessant, el meu pare utilitzava les seves grans armes com a jugador per arruïnar literalment al seus rivals. Tota l’experiència adquirida a l’Argentina com a jugador li va permetre guanyar uns diners extra per anar tirant.

Era tant bon jugador de billar que va ser l’entrenador personal del Joaquim Domingo, un dels millors jugadors espanyols de billar de la història.

Va conèixer l’any següent (al 1922) la que seria la seva futura esposa i la meva mare: Joana Viller Francisc (1900-1940). La va conèixer quan ell treballava als billars. Sempre amb deia que només veure-la entrar al Cafè es va enamorar de cop d’aquella dona. Era tan bonica i bella la meva mare. Mai oblidaré el seu rostre serè i angelical i la seva alegria.

Tres anys després, al 1925, es varen casar en una petita església del barri gòtic de Barcelona. I dos anys després vaig néixer jo, al 1927.

Vàrem viure al pis del carrer Poeta Cabanyes fins als primers anys de la guerra civil, l’any 1937.