El 1940 va venir marcat per la mort de la meva mare. Ha estat un dels episodis més tristos de tota la meva vida. De fet va ser la segona vegada que vaig veure plorar al meu pare.La meva mare va morir a causa d’una malaltia infecciosa anomenada septicèmia, que avui dia es pot curar amb antibiòtics. El meu pare estava desesperat ja que no tenia els remeis necessaris per curar-la. Va anar al consolat anglès per aconseguir la nova medecina, la penicil·lina, que l’hagués pogut curar, però no li van facilitar. Desgraciadament els metges no posseïen ni les tècniques ni els medicaments necessaris per curar-la i ella va morir sense que hi poguéssim fer res.
Des d’aquell tràgic dia el meu pare mai va tornar a ser el mateix. Tots va esdevenir tràgic per a ell: la caiguda de la República, el seu propi empresonament, l’arriba de les tropes franquistes a la ciutat, i ara la mort de la que havia estat la seva dona durant més de quinze anys. En aquell moment jo només era un adolescent de només tretze anys. Però ja sabia en aquell moment que hauria d’ajudar al meu pare a tirar endavant el que cada de família, ell i jo.
