Durant la guerra vàrem viure a un pis de la Gran Via, cantonada amb el carrer Borrell. Era un pis requisat a un militar que va fugir després del intent de cop d’estat al juliol del 1936.Els feixistes eren a les portes de la ciutat de Barcelona. El pare, que era responsable del Menjador Popular de la Via Laietana, ja feia dies que no anava a treballar perquè s’havien quedat sense subministres.
Els saqueigs i el desordre s’havien fet amos de la ciutat. Ara la guerra s’estava acabant i tots en teníem ganes de que allò s’acabés.
Aquell matí fred i humit el meu pare estava dempeus al balcó que donava a la Gran Via agafat amb les dues mans de la reixa. El soldats de l’Exèrcit de Navarra venien de la Plaça Universitat i es desplegaven per la Gran Via, en dues fileres, una pel costat de mar l’altre pel de muntanya.
Requeté de l'Exèrcit de Navarra
Jo tenia aleshores dotze anys i estava encuriosit de quina cara feien els feixistes. Mirava l’escena d’aquells requetès, armats amb fusells, ocupant una solitària Gran Via i sobretot la cara del meu pare que contemplava l’escena blanc com la cera, desencaixat i en silenci. Les seves mans premien el ferro de la balconada amb un gest d’impotència, de ràbia. Finalment unes llàgrimes sortiren dels seus ulls i baixaren ràpidament pel seu rostre. La mare, més peruca, i jo, ens ho miràvem tot des de la porta del balcó, també sense dir res.
Un dels soldats va aixecar la vista cap a on érem nosaltres i va cridar:”¡ Arriba España!” El meu pare va sortir d’aquell dolorós silenci i va esclatar en un crit: “Ma cago en Déu! Visca Catalunya fill de puta!”.
Tot va esdevenir en uns pocs segons, el soldat va carregar el màuser i la mare va clavar una estrebada al pare fent-lo entrar dins de casa repetint, “Jaume que ens perds”, el pare va caure assegut a una cadira i va esclatar en plors. Aquell dia i el dia que va morir la mare, van ser els dos únics en que vaig veure plorar al pare.
