dimecres
A fer fortuna a l'Argentina
Jo sempre he dit que el meu pare havia tingut una vida de pel·lícula, plena de peripècies i fets que havien mercat l’existència d’un home nascut en una família humil, i gràcies a la suor del seu front i també amb molta fortuna, va aconseguir tot allò que es proposà, amb més o menys èxit. Però comencem pel principi.El meu pare, Jaume Palau Carbonell, va néixer el 1894 a Cervera, la capital de la comarca de la Segarra, a Lleida. En aquella època el poble no sobrepassava la xifra dels 5000 habitants. El meu pare va passar la seva infantesa al costat del seus pares.
Els seus pares tenien un forn de pa que els proporcionava l’economia necessària per anar tirant. El 1909, amb només 15 anys, el meu pare va patir la pèrdua del seu pare. Això va fer que ell heretés els diners de la legítima (segons el dret català era la vintena part del béns del difunt).
Ell, tot un aficionat del jocs de cartes, es va jugar en aquella mateixa matinada tota l’herència que li pertocava en una timba amb els amics ( o no tant amics com ell deia) del poble. Va perdre fins l’últim ral que tenia i va tornar casa amb les butxaques completament buides. La seva mare no s’ho podia pas creure. Aquell mateix any es van vendre el forn i la seva mare es va haver dedicar a servir dinars i sopars en una fonda del poble.
Ell sempre m’explicava que no se’n va penedir pas del que havia fet. Va decidir aleshores marxar del poble dels seus orígens i abandonar tota la seva vida per a començar-ne una de nova, plena de dies gloriosos (o això és el que ell creia). El seu destí era clar: Amèrica, concretament al sud del continent, a l’Argentina. Però era evident que no seria gens fàcil arribar-hi. L’únic mitjà de transport possible per arribar-hi era per mitjà d’un d’aquells grans vaixells com el Titànic, un transatlàntic. Per poder embarcar-hi havia d’anar fins a Barcelona.
La seva mare hi va estar d’acord en que ell anés a fer fortuna a l’estranger, ja que ella no li podia oferir una vida millor. El meu pare va agafar els diners necessaris per pagar-se el bitllet de tren fins a Barcelona i, amb 15 anys, va embarcar-se tot sol a un viatge que li canviar la vida.
El seu viatge va ser força curiós, ja que en aquell moment les persones que volien viatjar a un altre país necessitaven un documentació específica per embarcar-se i també perquè, un cop arribats al país de destinació, no els deportessin de nou. Ell va aconseguir entrar al vaixell com a polissó i un cop arribat a l’Argentina va tenir la enorme fortuna de no ser descobert i va poder quedar-s’hi.
Vida a l'Argentina
La seva vida a l’Argentina va ser d’allò més peculiar. Al poc temps d’arribar va ser contractat per un ric propietari (aquests grans latifundis s’anomenen en aquest país hacienda) com a gautxo, l’equivalent al cowboy americà. Ell era l’encarregat de cuidar el bestiar boví que posseïa el propietari destinat a la producció de carn.El teu besavi va fer una gran amistat amb el propietari i això li suposar una gran sort. Tres anys més tard, quan ell tenia ja 19 anys, el propietari de l’hacienda va morir després de patir una malaltia cardíaca. Però la sorpresa fou que en el testament va decidir fer del meu pare l’encarregat dels gautxos de les seves propietats. Això va agafar per sorpresa tan al meu pare com al germà petit del propietari de les terres.
El meu pare va començar a exercir la seva nova funció com a cap del gautxos sota l’atenta mirada del germà del finat propietari,que esperava qualsevol entrebanc del besavi Jaume per poder acomiadar-lo.
Un any després el germà del propietari va decidir acomiadar definitivament al pare sense cap mena de motiu. Però no es va enfonsar i ràpidament es va buscar les garrofes a un altre banda.
En les feines que es troben en el seu currículum durant l’estança a l’Argentina en tenim una de ben curiosa. Després de ser acomiadat com a gautxo, va endinsar-se en el món de l’espectacle. Es va presentar a un càsting per representar la famosa sarsuela La corte del faraón. Per suposat, el teu besavi va ser escollit i va formar part de la companyia teatral que va actuar arreu del país.
La seva darrera etapa a l’Argentina fou a la capital del país: Buenos Aires. Aquesta etapa va ser la més important de totes, ja que va ser allà on va aprendre a jugar al billar de manera professional. Era el millor jugador de billar de fantasia que he vist mai amb tota la meva vida.
Amb els diners que va aconseguir estalviar durant la seva estança a l’Argentina va poder pagar-se el bitllet de tornada cap a Barcelona. Tot i això, el seu objectiu de fer fortuna a l’Argentina no va ser assolit, ja que després de pagar-se el bitllet de tornada només li quedaven quatre rals a la butxaca.
Al 1919, amb 25 anys, va decidir que havia arriba el moment de tornar a casa seva: Catalunya.
La tornada a casa
Un cop va trepitjar terra catalana, el primer que va fer va ser anar a menjar pa amb tomàquet i arengades. Després d’aquest primer àpat, va anar a veure a la seva mare a Cervera. Va quedar-se al seu poble d’origen durant poc més de quatre o cinc mesos. Després d’aquest breu període va decidir que faria vida a la capital catalana: Barcelona.
Fou a Barcelona i després del seu retorn de l’Argentina quan la seva consciència republicana va anar creixent dins seu.
El sentiment republicà del teu besavi va néixer a la dècada dels anys vint. En la Monarquia vigent, el jovent buscava respostes en les idees republicanes plenes d’esperança de canvi. El líder d’aquesta idea, en la seva vessant més populista, va ser Alejandro Lerroux, un paio d’allò més curiós.
Fou a Barcelona i després del seu retorn de l’Argentina quan la seva consciència republicana va anar creixent dins seu.
El sentiment republicà del teu besavi va néixer a la dècada dels anys vint. En la Monarquia vigent, el jovent buscava respostes en les idees republicanes plenes d’esperança de canvi. El líder d’aquesta idea, en la seva vessant més populista, va ser Alejandro Lerroux, un paio d’allò més curiós.
Míting d'Alejandro Lerroux
El teu besavi, al igual que la resta de joves, es va deixa entabanar per les idees d’aquest home que presumia de revolucionari però que en realitat no ho era pas. Per que vegis com era aquest home quan venia per actes polítics de Madrid cap a Barcelona viatgen amb primera classe. Ara bé, quan arribava a Lleida es pujava a un vagó de tercera i baixava del tren l’estació de França menjant-se un entrepà de truita de patates. Tot un personatge aquest Lerroux!
Alejandro Lerroux fou coronat el “Rei del Paral•lel”. No cal ni que fem cap comentari sobre això, Marc. Té una frase mítica que diu així: “ Levantad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres”. Això tampoc cal que ho comentem Marc...
El meu pare, en conèixer la veritable cara d’aquest home, no va abandonar les seves idees republicanes però es va anar inclinat cap a les tendències més catalanistes encapçalades per Francesc Macià, tot un heroi als anys vint.
El primer que va fer un cop arribat a Barcelona va ser buscar un pis on poder establir-s’hi. Va aconseguir llogar un pis al Poble Sec, concretament al C/ Poeta Cabanyes.
Va estar treballant en diferents oficis fins que, al 1921, va aconseguir feina com a encarregat dels billars al Cafè espanyol, al bar més emblemàtic del Paral•lel.
Una de les anècdotes més curioses i més xocants que va patir el Gran Cafè Espanyol va ser la que ell mateix va dur a terme. Els diumenges, que era el dia que lliurava el teu besavi, ell triava visitants de comarques que anaven a jugar al billar. Ell utilitzava una tècnica d’home murri per aconseguir una bona quantitat de diners les nits que es quedava jugant.
Es deixava guanyar durant les primeres partides per què d’aquesta manera els rival es confiessin i es pensessin que eren superiors a ell. Aleshores, quan la quantitat de diners que s’hi jugaven era prou gran i interessant, el meu pare utilitzava les seves grans armes com a jugador per arruïnar literalment al seus rivals. Tota l’experiència adquirida a l’Argentina com a jugador li va permetre guanyar uns diners extra per anar tirant.
Era tant bon jugador de billar que va ser l’entrenador personal del Joaquim Domingo, un dels millors jugadors espanyols de billar de la història.
Va conèixer l’any següent (al 1922) la que seria la seva futura esposa i la meva mare: Joana Viller Francisc (1900-1940). La va conèixer quan ell treballava als billars. Sempre amb deia que només veure-la entrar al Cafè es va enamorar de cop d’aquella dona. Era tan bonica i bella la meva mare. Mai oblidaré el seu rostre serè i angelical i la seva alegria.
Era tant bon jugador de billar que va ser l’entrenador personal del Joaquim Domingo, un dels millors jugadors espanyols de billar de la història.
Va conèixer l’any següent (al 1922) la que seria la seva futura esposa i la meva mare: Joana Viller Francisc (1900-1940). La va conèixer quan ell treballava als billars. Sempre amb deia que només veure-la entrar al Cafè es va enamorar de cop d’aquella dona. Era tan bonica i bella la meva mare. Mai oblidaré el seu rostre serè i angelical i la seva alegria.
Tres anys després, al 1925, es varen casar en una petita església del barri gòtic de Barcelona. I dos anys després vaig néixer jo, al 1927.
Vàrem viure al pis del carrer Poeta Cabanyes fins als primers anys de la guerra civil, l’any 1937.
Vàrem viure al pis del carrer Poeta Cabanyes fins als primers anys de la guerra civil, l’any 1937.
Per fi, la República!
Un dels episodis que recordo va ser el dia de la proclamació de la República el 14 d’Abril de 1931 va ser quan el meu pare em va portar sobre les seves espatlles pels carrers de Barcelona. L’esclat de joia que hi havia a la ciutat era impressionant.
Jo tenia 4 anys i se’m va quedar gravat en la memòria aquell moment. La caiguda de la Monarquia i l’arribada de la tant anhelada República va fer que la ciutat s’unís sota un sol crit: Visca la República!
La gent anava pels carrers de la ciutat saltant, cridant, cantant la Marsellesa i abraçant-se de manera efusiva. És la imatge de germanor que més bons records em porta d’aquella època, en la que no solsament Barcelona, sinó tota Catalunya i Espanya es van unir pel canvi que suposaria un avanç i un després en la història.
Recordo que vàrem acabar a la Plaça Sant Jaume per escoltar, en la veu de l’Avi (és així com es coneixia popularment a Francesc Macià), la proclamació de la República Catalana.
Jo tenia 4 anys i se’m va quedar gravat en la memòria aquell moment. La caiguda de la Monarquia i l’arribada de la tant anhelada República va fer que la ciutat s’unís sota un sol crit: Visca la República!
La gent anava pels carrers de la ciutat saltant, cridant, cantant la Marsellesa i abraçant-se de manera efusiva. És la imatge de germanor que més bons records em porta d’aquella època, en la que no solsament Barcelona, sinó tota Catalunya i Espanya es van unir pel canvi que suposaria un avanç i un després en la història.
Recordo que vàrem acabar a la Plaça Sant Jaume per escoltar, en la veu de l’Avi (és així com es coneixia popularment a Francesc Macià), la proclamació de la República Catalana.
De la felicitat a la violència
Entre 1931 i 1936 van haver-hi diferents governs republicans. La situació social fou molt més precària durant la República. Van haver-hi múltiples vagues obreres a causa de les males condicions laborals i els salaris. Aquestes revoltes varen esdevenir accions violentes que van anar complicant-ho tot. La situació social fou molt més precària durant la República. Al 1936 va guanyar les eleccions una coalició de partits d’esquerra anomenada Front Popular.Aquell mateix any, concretament el 18 de Juliol, va haver-hi l’aixecament dels feixistes contra la República. Tot i això, aquest aixecament va ser sufocat a Barcelona. Però la cosa no va acabar així ja que el poble es va revoltar contra les esglésies de la ciutat, les quals representaven per a ells els poderosos. Les represàlies contra la burgesia es van concretar amb la crema d’esglésies. Jo vaig ser present en una d’aquestes cremes de la mà del meu pare. Vaig assistir a l’asalt de l’Església de Santa Madrona del Poble Sec.
Quan érem davant de l’església, els anarquistes llançaren la campana des de dalt de tot del campanar. Mentre veien com es cremava, un amic del meu pare, anarquista, es va apropar a tots dos i ens va dir:¡ Mira Jaume com crema!! ¡per fi els farem fora!! El besavi Jaume, amb poques paraules com a bon home de Lleida, va respondre: “Amb les dents ens les faran aixecar aquestes esglésies”.
No anava pas mal encaminat.
Un ateu amaga un capellà
M’agradaria explicar-te Marc, un fet que va posar en perill la vida del meu pare però que va servir per demostrar la honradesa i la valentia del teu besavi. Ens em de remuntar a les seves partides de cartes de botifarra amb els seus amics de totes les tardes. El seu company de joc era el mossèn Agustí, que curiosament era el capellà de l’església que havia estat cremada davant els meus ulls. Et parlo de l’Església de Santa Madrona.El meu pare era un ateu declarat com ja saps, però per sobre de tot era amic dels seus amics. El teu besavi en veure les persecucions que estaven fent els anarquistes contra els capellans, en un acte de valentia i coratge, va acollir i amagar al mossèn Agustí a casa seva.
El teu besavi, que en aquell moment treballava com a funcionari de la Generalitat, va començar a posar-se amb contacte amb alts caps per aconseguir un salconduit per tal de que el capellà pogués fugir a França.
Finalment va aconseguir que el capellà arribes a França i no en va saber res més d’ell. Fins que el destí va ajuntar-los de nou però amb un canvi de papers. Amb l’arribada al 1939 de les tropes de Franco a Barcelona, l’exèrcit va perseguir a tots els homes que havien tingut alguna relació amb un càrrec republicà. El meu pare va ser empresonat ja que havia estat funcionari de la Generalitat, concretament com a responsable d’un Menjador Popular.
La meva mare estava desesperada i va descobrir que el mossèn Agustí, aquell que havien acollit a casa seva, havia desfilat amb l’exèrcit com a oficial castrense. Es va posar amb contacte amb ell i gràcies a la seva intervenció va treure de la presó al teu besavi.
L’actuació prèvia del teu besavi va fer que el capellà fes l’impossible per treure’l de la presó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
